‘Tesselle’ parteix del concepte de cànon rítmic per tessel·lació que prové alhora del concepte matemàtic de “tesel.lació del pla”. El compositor nord-americà Tom Johnson fou el primer en teoritzar i posar en pràctica aquest concepte en el cicle de peces “Tilework”. L’obra li està dedicada.

Per tal de comprendre aquest concepte, podem pensar en els mosaics del palaus nassarites de la Alhambra. Els artesans que els varen realitzar treballaren intensament en les diferents maneres de poder modificar certes figures geomètriques per tal que aquestes poguessin ser complementàries les unes amb les altres formant un patró: la condició indispensable era que tot l'espai havia de ser ocupat sense deixar cap forat. D'això se'n diu tessel·lar un pla. La simetria en la seva concepció més amplia del terme és la clau d’aquesta tècnica. En música evidentment no podem tessel·lar en dues dimensions però sí en una, la del temps.  

En aquesta obra per a orquestra es desenvolupa aquesta idea en dues línies diferents però alhora complementàries. Per una banda es tracta de l’ús d’estructures rítmiques microscòpiques organitzades en cànons rítmics per tessel.lació, és a dir, amb l´ús de múltiples veus rítmicament idèntiques que són successivament diferides en el temps amb la idea de no deixar cap pulsació “buida”) on, a mode d’un eixam, aquestes proliferen al llarg del temps a mode d’una massa amorfa en procés constant de contracció i dilatació. I per altra banda, en l’ús extremadament reduït de materials a la manera d’un patró únic tan visible en un mosaic construït per tessal.lació. En el cas d’aquesta obra, una simple escala és el germen (o la tessel.la) sobre el qual s’organitza la totalitat de l’obra. 

Aquesta ecologia en quant a l’ús del material representa una continuïtat respecte la meva obra més recent, focalitzada aquesta última també en el fenomen de les paradoxes auditives (cicle de peces One paradox,Five moviments on Pendulum music, etc.). Al llarg dels anys, la meva música ha anat abandonant de mica en mica tota figuració, tot allò que apel.la a la literalitat i a la superfície per endinsar-me en l’essència del material que hi és representat. Un minimalisme entès com l’ús d’un material mínim que alhora és representat al llarg del temps  amb unes mínimes premisses. Si la bellesa dels mosaics nassarites està justament  en l’elecció d’una figura mínima i com aquesta és capaç per si mateixa d’omplir tot un espai sense abandonar l’essència de la tessel.la primària, a ‘Tesselle’ hi succeeix quelcom de semblant.

Finalment cal dir que, tot i que en la música el temps avança irremeiablement i, tal com s’ha apuntat abans, no podem tessel·lar en dues dimensions, el concepte de tesel.la permet realment imaginar l’orquestra com un veritable mosaic nassarita. Es tracta de projectar la música a un espai on el so (la tessel.la) sembla proliferar per recurrència o ve aturar-se donant voltes a si mateix a mode d’un espiral. Aquesta doble imatge ens remet a una idea apuntada per Eugenio Trías al libre “Lógica del límite”: “la música, como la arquitectura, dan forma a algo que debe ser habitado”. És a dir, el temps musical no sempre es comporta de manera lineal, sinó que també pot ser concebut com un espai on els sons hi cohabiten en un procés de deformació constant.