Amb Stealing time D, Octavi Rumbau clou el seu cicle Stealing time, una tetralogia que explora el temps musical com a matèria dúctil i infinita. Si les dues primeres peces del cicle s’endinsen en els terrenys de la percussió i l’electrònica, i la tercera en un duo de violí i piano, aquesta darrera obra amplia el paisatge sonor amb la incorporació del violoncel, donant lloc a un trio que, lluny de ser només suma, esdevé un calidoscopi sonor on el temps es multiplica, es reflecteix i es contrau.

​

La peça neix d’una recerca al voltant del canon rítmic per teselació, una tècnica compositiva que Rumbau associa amb els mosaics nazarís de l’Alhambra: patrons geomètrics que encaixen sense deixar buits ni solapaments. Traslladat al pla musical, aquest concepte es desplega en la dimensió del temps, com una xarxa de simetries que s’entrellacen i es transformen. El piano actua com a motor d’aquesta xarxa, articulant un canon que s’estira i es contreu amb precisió fractal, avançant cap a una espiral d’aceleracions i frenades que acaba mirant-se en un mirall.

El violí, per contra, repeteix obstinadament un motiu constant, que guanya presència a mesura que el silenci entre les repeticions es va escurçant fins a desaparèixer. És un temps circular, obsessiu i immutable, que contrasta amb la fluïdesa temporal del piano. Entre ells, el violoncel oscil·la: comparteix el tempo del piano però reflecteix, com una ombra sonora, el motiu del violí.

Aquesta obra, encàrrec de Joventuts Musicals de Catalunya dins del marc de la residència de Rumbau a la Xarxa de Músiques 2022-2023, és una invitació a perdre’s dins d’un laberint auditiu, on el temps no només es mesura: es fragmenta, es reflecteix i es roba. Com en un calidoscopi sonor, cada gir ens mostra un nou dibuix d’equilibris impossibles i simetries en moviment.