‘Obertures’ és un cicle de peces per a violoncel sol concebudes per una banda com un tot, és a dir, per a ser interpretades de manera contínua, en attacca;  però, per altra banda, aquestes també s’articulen com a sis peces independents que actuen com a obertures (valga la redundància) per a cadascun dels preludis de les sis suites per a violoncel de Bach.

En primer lloc, cal dir que immiscir-se dins l’obra de Bach ja en si mateix un veritable perill, per no dir una temeritat. Com és evident, aquest monument del repertori per a violoncel no necessita ser introduït per cap altra música que no sigui la del mateix Bach. Dit això, i amb tota la precaució necessària, sí crec que una nova mirada distant sobre el conjunt de les suites pot aportar quelcom de nou. No es tracta d’una mirada frontal que vulgui construir un nou discurs a partir de la variació, la desconstrucció o el mosaic de cites i referències del propi Bach, sinó d’una mirada obliqua i més profunda (no en el sentit existencial del terme) envers el material de cadascun de les suites. I si per alguna cosa destaquen les suites de Bach és justament per la seva abstracció. I d’això en tenim la prova per la diversitat d’interpretacions que se n’han fet des de que Pau Casals les vara rescatar de l’oblit. Aquesta constant relectura per part dels violoncel·listes (canvis de tempo, canvis d’articulació, de fraseig, canvi d’arc, canvi d’instrument!, etc.) és paradigmàtica: l’atemporalitat del material permet que tot sigui possible.  

Així doncs, per a la construcció de cadascuna de les sis obertures he partit del propi material dels sis preludis de Bach però portant la tècnica violoncel·lista a una dimensió tímbrica inexistent al Barroc, en concret, la dels harmònics naturals més extrems. Gràcies a aquesta tècnica, el material esdevé eteri i distant, com una boira on els sons es “trenquen” degut a la seva fragilitat (cal dir que la tècnica dels harmònics naturals fou emprada de manera residual a l’època, no pel seu desconeixement si no per les pròpies característiques de l’instrument de l’època que no permetien anar gaire enllà en aquesta qüestió). 

Però paradoxalment, i a raó de l’atemporalitat esmentada anteriorment, aquest aparent contrast tímbric entre els dos universos sonors queda completament diluït un cop els juxtaposem. La fluïdesa en l’encadenament trenca el context d’escolta entre les dues músiques creant un continuo que redibuixa tot tipus de “a priori” tan pel que fa a la percepció de la música tant de Bach com a la meva pròpia. Tot i així, a mesura que la suite avança en el temps allunyant-se progressivament del meu univers sonor, el context perceptiu es va transformant deixant l’obertura inicial com un somni del qual no recordem la seva història.