" (...) S’estrenà In Tabla, del compositor barceloní Octavi Rumbau, que amb els seus 50 minuts ininterromputs de durada suposa un nou opus magnum en el catàleg de l’autor. Partint d’un estudi de les capacitats i particularitats sonores de la tabla i de les seves possibilitats d’articulació a través de la informàtica, l’autor planteja el recurs a l’instrument tradicional indi defugint completament tota la gestualitat tradicionalment associada al seu gènere i assumint el repte paradoxal d’una incursió en la sonoritat índia eliminant tots els estrats identificables. Ni talas ni polirítmies carnàtiques: la tabla com a font sonora autònoma, deslliurada de la seva herència de connotacions i convertida en sonda exploratòria cap al centre del so.

Recordo haver llegit en una entrevista a Gacinto Scelsi una pregunta en què li demanaven quina era la seva opinió respecte de Iannis Xenakis. Digué que, tot i les diferències entre ells, ambdós feien un viatge cap al so equiparable a un viatge cap al centre de la Terra, en el qual cada un feia un forat des de llocs distints de l’escorça terrestre però que possiblement s’acabarien trobant al centre mateix, un cop perforat el túnel. M’imagino In Tabla d’Octavi Rumbau com una troballa subterrània dins d’aquest túnel: un espai obert en el camí cap al nucli terrestre, amb la seva totalitat continguda dins si mateix, amb les seves pròpies lleis naturals. Un espai des d’on el fet d’observar les convencions del món exterior és del tot innecessari i ridícul.

​

La comparació amb una gran caverna no acaba aquí. A mesura que m’endinsava en l’experiència d’escolta, recordava amb intensitat una lectura que em fascinà durant l’adolescència: Fora del temps, de l’espeleòleg francès Michel Siffre, el diari d’una expedició en solitari de l’autor a l’avenc d’Scarasson. No es tractava d’una expedició rutinària, sinó d’un repte als límits de la resistència i la percepció humana: l’espeleòleg s’havia proposat endinsar-se voluntàriament a 130 metres de profunditat durant 63 dies, en una nit contínua i sense cap aparell per mesurar el pas del temps, comunicat amb l’exterior amb un fil telefònic. La motivació de l’experiment era plasmar el pas del temps percebut per l’explorador, indicant en un quadern l’hora i el dia en què creia que es trobava en llevar-se i en retirar-se a descansar. El decalatge fou considerable: havent iniciat l’exploració el dia 17 de juliol de 1962, la data del seu darrer “dia” escrita al quadern fou la del 20 d’agost, mentre que a l’exterior (el dia en què l’anaren a buscar) era el 16 de setembre. En total, 25 dies de diferència. Un experiment al límit de la capacitat humana per demostrar fins a quin punt el mesurament del temps és una construcció social i sotmesa als estímuls percebuts.

​

L’Octavi en va tenir prou amb 50 minuts per fer-los passar com si fossin vint. Artífex del temps vertical, o de crear la sensació d’un temps glaçat i diluït, el pas del temps deixa de ser un vector direccional per constituir una estança espacial, on la sinestèsia disposa de totes les condicions de possibilitat: si el pas del temps “passa” a ser una construcció espacial, els estímuls sonors poden ben bé passar a ser tàctils, i constituir així un viatge tàctil per un territori sonor en permanent organicitat.

En tot cas, aquesta fou la meva particular experiència d’aquest hic et nunc possibilitat per la tecnologia de Phonos i per la creativitat intrèpida de Remi Durupt i Octavi Rumbau, companys d’aventures que esperem que assoleixin cotes encara més altes –o més fondes– del seu viatge i les donin a conèixer com cal."

Jordi Alomar, Revista Musical Catalana