El Belvedere de Escher

El "Belvedere" de Maurits Cornelis Escher representa quizá el paradigma del arte del pintor neerlandés: el uso de espacios paradójicos combinando la geometría más abstracta con la sensibilidad en los detalles más sorprendentes.

 

En la presente obra para piano y orquesta, dicha dualidad se refleja por un lado en el uso de una de las paradojas o ilusiones auditivas más emblemáticas: el glissando infinito de alturas y de tempo (accelerandos/ritenutos), que encuentra su espacio en los primeros dos movimientos de la obra, “el cubo imposible” y “la escalera del tiempo”, más centrados en el dinamismo de la paradoja. Por el otro lado, la última sección, “Bella vista”, traducción literal del italiano Belvedere, se centra en el lado más sensible y contemplativo de la litografía. Así, en este último movimiento, la música abandona el lado cinético de la paradoja para centrase en una escucha no lineal, casi vertical; se busca esa irrealidad representada en la litografía por ese hombre sentado en el banco, observando a su vez un cubo imposible (lo tiene justo detrás), mientras, a sus pies, podemos ver un pergamino con la explicación de dicha paradoja.

 

El piano solista participa activamente en las diferentes fases descritas anteriormente, estando sumergido a veces en la masa orquestal, surgiendo en ciertos momentos para lidiar de tú a tú con la orquesta o hablando en solitario en un más que extraño soliloquio.

***

El "Belvedere" de Maurits Cornelis Escher representa segurament el paradigma de l'art del pintor neerlandès: l'ús d'espais paradoxals combinant la geometria més abstracta amb la sensibilitat en els detalls més sorprenents.

 

En la present obra per a piano i orquestra, aquesta dualitat es reflecteix d'una banda en l'ús d'una de les paradoxes o il·lusions auditives més emblemàtiques: el glissando infinit d'altures i de tempo (accelerandos / ritenutos), que troba el seu espai en els primers dos moviments de l'obra, "el cub impossible" i "l'escala de el temps", més centrats en el dinamisme de la paradoxa. Per l'altre costat, l'última secció, "Bella vista", traducció literal de l'italià Belvedere, se centra en el costat més sensible i contemplatiu de la litografia. Així, en aquest últim moviment, la música abandona el costat cinètic de la paradoxa per centrar-se en una escolta no lineal, gairebé vertical; es busca aquesta irrealitat representada a la litografia per aquest home assegut al banc, observant un cub impossible (el té just darrere), mentre, als seus peus, podem veure un pergamí amb l'explicació d'aquesta paradoxa.

 

El piano solista participa activament en les diferents fases descrites anteriorment, estant submergit de vegades en la massa orquestral, sorgint en certs moments per bregar de tu a tu amb l'orquestra o parlant en solitari en un més que estrany soliloqui.

Instrumentation

Piano and orchestra

2(II=picc).2.3(III=bscl).2(II=cbfg) – 4330 – timp – perc(3)* – harp – pno – strings (10-8-6-5-3)

* glock (G2-Do5), vibs (F2-F5) marimba (C1-C5), tub. bells (C3-F4) 2 susp. cymb. (high,low), tam-tam, bdrum

Details

2020

 

dur. : 20'


XXXVIII Reina Sofía Prize  for Musical Composition

World Premiere in October 14/15 2021 by Noelia Rodiles, Pablo González & RTVE Symphony Orchestra in Madrid (Spain)

Publishing

Published by ORM

(info@octavirumbau.com